Unes horetes al Corral de Milhores

En el meu poble, Xeresa, és tradició pujar a la muntanya el dia de Sant Antoni del Porquet, el 17 de gener.

Fa anys, eixe dia, pujàvem moltíssima gent, sobretot els xiquets que anàvem a l'escola. Això era xiquets fins els 14 anys.  Els majors de 14 ja no solien pujar, perquè si anaven a l'institut, a Tavernes o a Gandia ja no era festiu.  Hi havia vàrios llocs on acampar: Corral de Milhores, Font del Montdúver, Corral de Fòquio, Els Flarets, o el Montdúver (el cim).

Hui en dia, ja fa anys ... es puja el diumenge anterior o posterior al Corral de Milhores.  Allí puja gent del poble i forastera, famílies, grups d'amics ... i fan torrades de xulles, llonganisses, butifarres, cansalada ... i la gent passa unes 4 horetes diferents.

De camí a la Font del Montdúver: Corral de Milhores

Hi ha una esplanada i els més menuts poden jugar.
Els més majors, xarren, comenten, escolten, riuen, ...
Veus la cara de tothom i és bona, estan a gust, es nota que gaudeixen.

Molts pugen a la Font del Montdúver, i entretenen una horeta més.  Anar i tornar des del Corral de Milhores, suposa quasi una hora.
Enguany, ha plogut tant, no fa molt, que hi havia agua, naixia aigua.

Doncs bé, un any més, he anat i he tornat.
Encara que per a mi no és una de les millors tradicions, encara que no és per a mi una tradició que anhele, sí que la gaudeixc.  Sobretot quan arribe a casa, pense: "Ha valgut la pena!!"

Fins l'any que ve, si Déu vol!!!

VAIG COMENÇAR PATINT, PERÒ ...

Anècdotes viscudes en tinc un fum ...
I en aquest moment, no se m'ocorre ni una, podrà ser ...
Bé, se m'ocorre altra ... aquesta comença en una guàrdia ...

Un dia, a principi de curs, em toca fer guàrdia en un segon de la ESO.

Allí hi havia un alumne, Pere, sentat a última fila ...
La classe podíem dir que estava mitjanament tranquil.la, però, alguna cosa hi havia en Pere que jo notava que era un xiquet especial ...
Bé, tan prompte com ho vaig pensar, es va posar a tirar avionetes de paper, sí, sí, en tot el morro, conscient que això no estava bé ... tirava avionetes.

Per supost la profe, que era jo li va dir:
-Mira, perdona. Com et diuen?
-Qui jo?
-Sí, tu.
Es produiren rises, evidentment, però jo no tenia cap intenció de riure'm. Jo tenia una actitud més sargent que altra cosa ...
-Pere.
-Doncs, Pere, per favor, no tires més avionetes.
-Val

Però, "predícame fraile que por una me entra y por la otra me sale ..."
Al cap d'una estoneta, i en tot el morro, tirava l'avioneta i em mirava ... 

-Pere, no m'has sentit??? T'he dit que no tires més avionetes de paper, per favor. No molestes a la classe.

Com que jo em vaig adonar que eixe xiquet tenia un problema, i evidentment volia cridar la meua atenció ... vaig decidir en compte de fer-li un parte (PERQUÈ SEGUR, EIXE XIQUET ERA D'UN PARTE DARRERE D'UN ALTRE) ignorar-lo ...
No em va anar mal ...

Però, quinze dies després em diuen que van a fer un grup especial, i m'entere que eixe xiquet estarà ... jo estava assofocada (No, per favor, ... eixe era el meu sentir).
La psicòloga es va empenyar en contar-me la seua història perquè veiera que era especial.
Jo no volia saber res, no em feia falta, jo ja m'havia adonat com era ... ja intuïa que sa casa no era una casa exemplar, més bé, al contrari ... però, la psicòloga no em va fer cas, i m'ho va contar ... sí, no era de les pitjors històries que he sentit, però, sí era per a posar-me les mans al cap, o per a respirar fons unes quantes vegades ...

Bé, no podia fer res ... 
El primer dia de classe amb ells estava nerviosa, sí, molt nerviosa.
Com enfoque la classe, què fem ... 
Total que el primer dia va ser xarrar, i coneixer-nos ...
I li vaig veure les mans, normalment és en el primer que em fixe, i em vaig adonar que tenies unes mans llargues, dits de pianista, i a més, ungles curtes i netes.
No ho vaig poder evitar, i li vaig dir:
-Pere, que mans més boniques tens!!!!
Pere em va mirar, en cara de ... esta xica no està bé del cap ...
Però jo ho deia, molt en serio ...
-No t'ho han dit mai?
-NO!!!
-Pues, m'encanten les teues mans. T'ho dic molt en serio.
Pere va somriure.

Bé, jo no sé ... però des d'eixe dia Pere i jo ens vam entendre.
Pere era el que més treballava, i quan li deia" Pere fes ..." ... ell feia.
I em deia que li agrada molt vindre a la meua classe.
Jo no sé si ell va aprendre molt o no, supose que no.
Però si estava agust, per a mi, ja era una victòria gran.

De vegades, sols necessiten estima, un somriure, una mirada neta ...
Jo vaig tindre sort en eixa ocasió ... 

Quan pense en Pere, somric.

Succés entre xiquets de 14 anys ...

Aquesta és una anècdota graciosa, d'entre tantes que ocorren a una aula, entre dos companys, i que et deixen precís en un somriure, després d'haver estat contant fins a 10.

El xiquet podria ser Carmelo.

i la xiqueta podria ser Graciela.

Açò podríem dir que va passar 3 mesos després d'haver-se iniciat el curs, per posar una data.

Hi havia una classe, un grupet de 7 xiquets i xiquetes, bonics, però al mateix temps inquiets ...

Estava Carmelo un poquet nervioset a classe (però estava sempre, és a dir, no era una novetat) ... i comença a tocar la tecleta d'un ordinador, a continuació la tecleta de l'ordinador del costat, seguit la tecleta de l'altre ordinador ... 

Resumint, no estava quetet Carmelo ... i a més no feia el que tocava ... tardava en posar-se a treballar.

El professor, com que ja el coneixia, la paciència la tenia més ampla, però així i tot ... en to calmat però demanant un poquet de  per favor, diu:

-Carmelo, estigues quetet .... fes el favor ...!!!

I la xiqueta del costat, sense pensar-s'ho dues vegades, Graciela, fa el comentari:
-Carmelo és IMPERATIU ...

Carmelo, no pot soportar que facen cap comentari seu, a més nota que és una queixa, i li contesta:

- I Graciela és CURTETA ...

On està la gràcia d'aquesta anècdota?

Què encara que són "majors", el seu vocabulari no és ric, els falta encara molt que llegir i escriure.

Les paraules els sonen, però no tenen massa idea com és la paraula exacta, i s'aventuren, convençuts que ho han dit perfecte.

Cal dir que aquest grupet no era un grup de "bons estudiants".

Bé el cas, és que Graciela va dir Imperatiu en compte d'HIPERACTIU.

Per supost, Carmelo l'havia entesa ... sabia què volia dir ... i no li va fer ni miqueta ni gens de gràcia ... i per això li va contestar que ella era curteta ...

En fi ... una anècdota d'entre tantes ...

L'espontaneïtat en una classe ...