I en aquest moment, no se m'ocorre ni una, podrà ser ...
Bé, se m'ocorre altra ... aquesta comença en una guàrdia ...
Un dia, a principi de curs, em toca fer guàrdia en un segon de la ESO.
Allí hi havia un alumne, Pere, sentat a última fila ...
La classe podíem dir que estava mitjanament tranquil.la, però, alguna cosa hi havia en Pere que jo notava que era un xiquet especial ...
Bé, tan prompte com ho vaig pensar, es va posar a tirar avionetes de paper, sí, sí, en tot el morro, conscient que això no estava bé ... tirava avionetes.
Per supost la profe, que era jo li va dir:
-Mira, perdona. Com et diuen?
-Qui jo?
-Sí, tu.
Es produiren rises, evidentment, però jo no tenia cap intenció de riure'm. Jo tenia una actitud més sargent que altra cosa ...
-Pere.
-Doncs, Pere, per favor, no tires més avionetes.
-Val
Però, "predícame fraile que por una me entra y por la otra me sale ..."
Al cap d'una estoneta, i en tot el morro, tirava l'avioneta i em mirava ...
-Pere, no m'has sentit??? T'he dit que no tires més avionetes de paper, per favor. No molestes a la classe.
Com que jo em vaig adonar que eixe xiquet tenia un problema, i evidentment volia cridar la meua atenció ... vaig decidir en compte de fer-li un parte (PERQUÈ SEGUR, EIXE XIQUET ERA D'UN PARTE DARRERE D'UN ALTRE) ignorar-lo ...
No em va anar mal ...
Però, quinze dies després em diuen que van a fer un grup especial, i m'entere que eixe xiquet estarà ... jo estava assofocada (No, per favor, ... eixe era el meu sentir).
La psicòloga es va empenyar en contar-me la seua història perquè veiera que era especial.
Jo no volia saber res, no em feia falta, jo ja m'havia adonat com era ... ja intuïa que sa casa no era una casa exemplar, més bé, al contrari ... però, la psicòloga no em va fer cas, i m'ho va contar ... sí, no era de les pitjors històries que he sentit, però, sí era per a posar-me les mans al cap, o per a respirar fons unes quantes vegades ...
Bé, no podia fer res ...
El primer dia de classe amb ells estava nerviosa, sí, molt nerviosa.
Com enfoque la classe, què fem ...
Total que el primer dia va ser xarrar, i coneixer-nos ...
I li vaig veure les mans, normalment és en el primer que em fixe, i em vaig adonar que tenies unes mans llargues, dits de pianista, i a més, ungles curtes i netes.
No ho vaig poder evitar, i li vaig dir:
-Pere, que mans més boniques tens!!!!Pere em va mirar, en cara de ... esta xica no està bé del cap ...
Però jo ho deia, molt en serio ...
-No t'ho han dit mai?
-NO!!!
-Pues, m'encanten les teues mans. T'ho dic molt en serio.
Pere va somriure.
Bé, jo no sé ... però des d'eixe dia Pere i jo ens vam entendre.
Pere era el que més treballava, i quan li deia" Pere fes ..." ... ell feia.
I em deia que li agrada molt vindre a la meua classe.
Jo no sé si ell va aprendre molt o no, supose que no.
Però si estava agust, per a mi, ja era una victòria gran.
De vegades, sols necessiten estima, un somriure, una mirada neta ...
Jo vaig tindre sort en eixa ocasió ...
Quan pense en Pere, somric.
